POEMES A L'ARBRE CENTENARI

Al cor de les ciutats no hi ha gaire arbres. Ben a prop de l'Antaviana n'hi havia un d'espectacular, plantat per l'avi d'un senyor gran del veïnat. Probablement es tractava d'un pebrer. Les cases del voltant van ser enderrocades per tal de construir pisos al solar que n'ha resultat. El vell arbre, tan sòlid que ni la neu ni la tramuntana d'aquest hivern no el van poder abatre, ha estat talat i estellat. Divendres ho vàrem explicar als alumnes del casal i ells van escriure un munt de poemes preciosos per recordar el pas del pebrer per les nostres vides.

L'arbre em portava l'alegria

Els ocells canten i els veus

Obres la finestra i els veig

Ara el nostre amic tenia fruits

Era més alt que un gratacels

I era preciós.

Els ocells eren feliços perquè era resistent

Ets fort i aguantes el vent

I alegres el nostre cor.

                     Quim J., 7 anys

Hi havia un arbre centenari

i quan sortia era molt bonic

i eres molt fort

per què t'han trinxat?

I ara quan surto

em poso a plorar

perquè ja no hi ets

i ara no sento els ocells.

                    Mila R., 8 anys

Què era aquella olor

que omplia d'alegria els teus pulmons

era l'arbre centenari

molt bonic i extraordinari.

El van tirar per un motiu

i el van trinxar en trossos petits,

no estiguis trist,

perquè sempre estarà a dins,

en el teu cor,

tindràs sempre el seu record.

                 Pablo C., 11 anys.