EL LLIBRE MÀGIC DE LES CENT AVENTURES
En Roc i la Nona eren dos germans bessons de dotze anys. Aquella tarda, els dos germans no van tornar a casa en sortint de l’escola, sinó que se’n van anar a la biblioteca, ja que un dels professors els havia demanat que l’endemà portessin un llibre força antic que només podrien trobar a la biblioteca. Als dos germans els agradava molt d’anar-hi; s’hi podien passar totes les hores del món entre contes, còmics i llibres d’aventures. En Roc i la Nona, però, havien de fer un treball i no tenien temps d’entretenir-se, per això van demanar a la bibliotecària que els busqués el llibre que el professor els havia dit.
- Aquest llibre és massa antic per deixar-lo. -va dir la bibliotecària- Per això el guardem a la secció de llibres més antics, a les golfes.
Els dos germans van tenir por que el professor no digués que aquesta explicació era una excusa i, quan van veure que no els mirava ningú, van pujar per les escales que menaven a les golfes. A dalt de tot de l’escala, una escala de caragol llarga i estreta, hi havia una porta, per sota de la qual es veia una ratlleta de llum. En Roc va obrir la porta mentre la Nona vigilava que no pugés ningú. A dins, van veure un llibre molt i molt antic al damunt d’una taula, un llibre amb les tapes de pell marró i amb unes lletres daurades que reflectien la llum minsa d’un focus petit que hi havia a la paret del fons, i que il•luminaven com si fos de dia. Tots dos es van apropar al llibre, meravellats; no el van poder obrir, perquè el llibre tenia un pany petitó, però no hi havia la clau. En Roc i la Nona es van posar a buscar la clau per totes les golfes, però no la trobaven enlloc. La Nona, tot buscant, va trobar el llibre que el mestre els havia demanat. El va treure de la lleixa, amb cura; realment era un llibre molt i molt antic, amb les tapes lligades a mà i el paper com de pergamí. La Nona el va fullejar; les il•lustracions eren les més boniques que havia vist mai i els animals dels dibuixos semblava que havien de sortir de dins del llibre com si fossin vius. L’estava contemplant quan va notar que en queia alguna cosa de dins, i va sentir el clinc! d’alguna cosa petita i metàl•lica contra el terra. La Nona es va ajupir i va veure una claueta petita i daurada. Se li va acudir de provar-la en el pany del llibre de les lletres daurades i hi anava bé.
En Roc, però, havia sentit unes passes a l’escala i ho va dir a la Nona. Era el vigilant de les golfes. Els bessons es van amagar: no hi podia haver ningú que no fos el personal de la biblioteca, a les golfes, i els germans sabien molt bé que els llibres que s’hi guardaven no es podien agafar. El vigilant va entrar a les golfes. Era un home gran, amb unes espatlles enormes i cara de pocs amics que sempre estava de mala lluna. La sala ara estava gairebé a les fosques perquè els dos germans havien agafat el llibre de les lletres daurades i en Roc el tenia abraçat contra la caçadora texana, de manera que les lletres no podien reflectir cap llum, i el focus de la paret del fons feia tan poca llum que no s’hi veia res. El vigilant s’havia adonat que passava alguna cosa estranya, que el llibre no era al seu lloc al damunt de la taula i es va enfadar encara més. Va començar a passejar-se amunt i avall amb unes passes fortes que feien tremolar totes les parets de les golfes. En Roc, el més trapella dels dos bessons, va tirar un llibre al terra. El vigilant no el va veure i quan hi va passar, s’hi va entrebancar. Patatxof! Va caure tan gros com era i va deixar anar un renec d’aquells que no s’han de dir mai. Mentrestant, els dos germans van sortir del seu amagatall per escapar-se, però el llibre era tan bonic que el van haver d’obrir. El que va passar després, els dos germans encara ara no ho saben explicar. Només saben que una força molt i molt gran els va xuclar i el llibre se’ls va empassar. Quan van poder obrir els ulls, es van trobar asseguts damunt el terra d’una cova. Per l’obertura es veia un bosc molt gran. En Roc va reconèixer aquell bosc: feia poques nits, l’havia somiat. Per això va dir:
- Nona, aquest llibre és màgic!
La Nona, que era la que sempre pensava les coses abans de fer-les, va contestar-li:
- Ja ho sé, ruc. El que vull saber és com es fa per sortir-ne.
- A mi també m’agradaria saber-ho. Però, saps què, jo conec aquest bosc, perquè el vaig veure en un dels meus somnis.
La Nona va rumiar un moment.
- De manera que aquest llibre està fet amb els somnis dels nens i les nenes!
Però saber de què estava fet el llibre no els ajudava a sortir-ne, almenys de moment. La Nona va començar a tenir por. La cova era molt fosca; a més, ja devia ser de nit, i els pares devien estar patint perquè ells encara no eren a casa. En Roc, que era un home d’acció, va pensar que si s’havien de quedar a la cova, valia més fer-hi una mica de foc. Va pensar que només hi havia un sistema, el dels homes primitius, i va dir en veu alta:
- Necessito dues pedres!
En dir dues, alguna cosa es va moure i es van trobar a la pàgina dos del llibre, en una ciutat. Va començar a ploure, però la pluja era molt especial: queien plàtans del cel. Els dos germans, que no havien berenat, estaven afamats i se’n van fer un bon tip, tot i que es van haver de posar a recer perquè un cop de plàtan al cap pot fer molt de mal. De sobte, la Nona, que ja no podia bufar de tant com havia menjat, va dir:
- Estic ben tipa, m’he menjat sis plàtans!
De sobte, es van trobar a la plana sis del llibre. Ara eren dalt d’un vaixell de pirates víkings. Els pirates, d’aspecte ferotge i grans barbes brutes de sang, se’n van adonar que ells eren a bord, i mentre pensaven d’on dimonis havien sortit aquells vailets, els dos germans es van llançar per la borda. Van tenir sort; molt a prop del vaixell passava un estol de dofins molt simpàtics, que els van portar fins a una illa. Un cop a l’illa, la Nona va dir que havien de sortir de l’illa i van decidir construir una barca. Van ajuntar unes quantes branques de palmera i les van lligar amb lianes i amb les fulles llargues i dures que no havien vist mai enlloc. En Roc, però, cansat de tant de treballar, es va asseure a la sorra de la platja i va dir a la seva germana:
- No aconseguirem sortir mai de l’illa, perquè a cada moment hi ha vint-i-tres onades a la vora de la platja.
Sense saber gaire com, els bessons es van trobar a la pàgina vint-i-tres. Eren dalt dels núvols, en una festa de gegants molt animada. Hi havia molt de menjar, pastissos de tota mena i globus de tots els colors. Els gegants no els van veure, perquè els dos germans eren massa petits i quedaven amagats entre els racons de cotó fluix dels núvols, però calia fugir, perquè mai no se sap què pot fer un gegant quan s’empipa. La Nona va decidir que el millor era estirar un parell de tovallons d’una taula, agafar-los per les puntes i deixar-se caure dels núvols com si es llancessin en paracaigudes, i així ho van fer. Però quan eren en ple descens, es van adonar que estaven a punt de caure a la boca d’un volcà en erupció. En Roc va recordar que, cada cop que deien un número canviaven de pàgina i anaven a parar en un altre somni. La Nona va dir ràpidament
- Setze!
Llavors van aparèixer en una illa petita.
- Un altre cop una illa? –va dir en Roc.
Cansats, i sense saber què havien de fer, els dos germans es van posar a explorar-la. Al mig de l’illa hi havia un turó tot verd, ple de palmeres, cocoters i mates de flors grosses de colors grocs i taronges. Es van enfilar al turó. Des d’allí, si s’anaven girant, podrien veure tota l’illa. En un punt de la platja van veure una X feta amb troncs; tots dos van decidir anar-hi, ja que el més segur és que sota la X hi havia d’haver un tresor. Van excavar amb les mans fins que van trobar un cofre. El van obrir, contents i emocionats, però a dins hi havia una lletra i un número. La lletra era la S i el número el 43. Només de dir-lo en veu alta, es van trobar en una pàgina on hi havia un riu amb un salt d’aigua altíssim. Més concretament, ells estaven dins d’una canoa que anava a petar just a la cascada. Quan se’n van adonar, es van posar a xisclar com uns bogets i es van abraçar ben fort. Al cap d’uns segons, eren dins d’una bassa sota el salt d’aigua, xops com polls i ben masegats. Però en Roc havia vist una ampolla i ja es capbussava dins la bassa per a agafar-la. Dins l’ampolla hi havia la lletra O i el número 62. Com era d’esperar, van passar a la pàgina 62, on ja tornaven a dur la roba seca i en perfecte ordre. Es trobaven davant la porta d’una habitació. L’obren, hi entren, i quan la tanquen rera seu, la porta desapareix. Dins de l’habitació, només hi ha una capseta. L’agafen, n’aixequen la tapa i a dins hi troben la lletra M i el número 83. Després de dir el número en veu alta, es troben dins d’una casa del terror. El cor dels dos germans va a dos-cents per hora. Tot és molt fosc i veuen trampes per tot arreu, a més de molts monstres, bruixes, esquelets, mómies entremig de serps, ratpenats i gats negres. Els dos germans van caminant de puntetes, però en Roc trepitja la cua d’un gat, que miola fort pel dolor, i un ogre els veu i els agafa. A la Nona li queda una mà lliure, de manera que arrenca un os a un esquelet que hi havia penjat en una paret i li clava un bon cop al cap amb la part bonyeguda de l’os. L’ogre, atordit pel cop, els deixa anar i cau a terra, i en Roc, que li ha vist una lletra que du enganxada a la samarreta, li pren ràpidament. Però els falta el número que els durà a la següent pista. La Nona diu al seu germà que segurament el deu tenir un altre monstre. Decideixen anar d’habitació en habitació buscant un monstre que tingui un número a la samarreta. Troben el número 50 a la samarreta de la bruixa de les masmorres; l’hi prenen i el diuen ben de pressa perquè la bruixa no els tanqui a les masmorres. A la pàgina 50 hi ha un estudi de pintor; deu ser-ho, perquè per tot arreu hi ha pots i tubs de pintura, pinzells, ceres i llapis de colors… A en Roc i la Nona els agradaria pintar una estona; el mal és que tot és de la mida d’un gegant: els llapis de colors no els podrien agafar ni amb totes dues mans, i els pinzells tenen el pèl tan i tan llarg que podien servir de cortines! Mentre s’ho miren, senten veus que vénen cap a l’estudi, i com que no saben si seran de gent amiga o de males persones, s’amaguen per si de cas entre els pèls d’un pinzell. Les veus corresponen a dos homes desconeguts, de barbes llargues i bigotis com els de Dalí. En Roc té al•lèrgia al pèl i li agafa esternudera. Un dels senyors diu:
- Què ha estat, això?
- Deu ser el gat, que vol agafar la pista de dalt del pot de color vermell, contesta l’altre.
- Doncs millor que anem a buscar l’escala per agafar-la, va fer el primer que havia parlat.
Ara els bessons ja sabien on era la pista, però no sabien com agafar-la i no podien esperar que els dos homes portessin l’escala. La Nona diu que podrien provar d’escalar el pinzell. En Roc, que grimpa com un mico, s’hi enfila i arriba dalt de tot abans de tenir temps de dir llibre màgic. Agafa la pista: és la lletra I i el número 100. En Roc sent que els homes tornen, baixa lliscant pel pinzell com si fos un tobogan i s’amaga ràpidament entre els pèls del pinzell. Però els homes, quan s’enfilen a l’escala, s’adonen que la lletra ha desaparegut i, per tant, algú els l’ha robada. En Roc i la Nona diuen el número 100 ben fluixet per escapar-se. La pàgina 100 és l’última, però també és la més fastigosa de totes: l’estómac d’un gegant que, pel contingut, semblava que havia estat a la festa de la pàgina 23. Dins d’aquell estómac hi feia molta pudor i hi havia molts talls de pastissos de la festa. Els nens van pensar que la pista podria estar dins d’algun tall de pastís dels que hi havia flotant en els sucs gàstrics. Van buscar a tots els bocins que van trobar, però com que l’estómac era fosc com el carbó no veien res. Es van quedar asseguts damunt d’un bocí d’entrepà de mortadel•la i van començar a pensar de quina paraula es devia tractar.
- Somniar, somniejar, somniem, SOMNIS!
Quan van dir somnis, es van trobar fora del llibre; el llibre es va tancar i la clau va desaparèixer. Ja s’havia fet de nit i a la biblioteca no hi que dava ningú. Els dos nens van agafar el llibre i se’l van posar a la motxilla. Llavors, va sortir una veu de dins del llibre que els va dir:
- Sempre que vulgueu, podreu entrar i sortir dient la paraula clau: SOMNIS.
En Roc i la Nona van sortir per la porta d’emergència de la biblioteca. Van començar a passar cap a casa i pel camí anaven dient que, quan expliquessin les seves aventures, els pares no els creurien.
FI
AUTORS
Mariona Masó Oriol, 12 anys
Anna Batlle Martí, 9 anys
Anna Bernal Canadell, 8 anys
Leonardo Expósito, 5 anys
COL•LABORADORS
Oriol Núñez Parada, 9 anys
Milena Jankovich Gómez, 7 anys
Mila Rotllan Vela, 8 anys
Júlia Piris Álvarez, 8 anys
COORDINACIÓ: Antaviana Escola d’Arts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada